Actualitat i Recursos Jurídics 

1. Modificació de la regla de manteniment
   S'ha modificat l’article 26 de la Llei 19/2010 per a establir que, per gaudir de la reducció del 95% en l’adquisició de béns del patrimoni cultural a través de successions, aquests béns han de romandre en el patrimoni de l’adquirent durant cinc anys després de la mort del causant. Això equipara el tractament d’aquestes successions amb el de les donacions de béns culturals.

2. Reducció en les donacions d'entitats sense finalitat de lucre
   Es crea una nova reducció del 95% en la base imposable per a les donacions rebudes de fundacions i associacions d'interès general. Aquesta reducció s’aplica a les entitats registrades oficialment a Catalunya o a altres administracions públiques, sempre que compleixin finalitats d’interès general.

3. Coeficients multiplicadors segons patrimoni preexistent
   Es reintrodueixen els coeficients multiplicadors en funció del patrimoni preexistent per als grups de parentiu I i II. Aquesta mesura augmenta la progressivitat i potencia l’efecte redistributiu de l’impost.

4. Exclusió de les assegurances de vida de la tarifa reduïda
   S'exclouen els contractes d’assegurances de vida de la tarifa reduïda, ja que es consideren negocis jurídics equiparables. Per tant, les assegurances de vida tributen com la resta de transmissions.

5. Ajustos en les bonificacions
   S'han redefinit els criteris de bonificació segons el patrimoni i el grau de parentiu. Les bonificacions són ara més progressives, especialment per als grups I i II, amb percentatges més elevats per a bases imposables menors, que es redueixen a mesura que augmenta la base.

6. Regles sobre la formalització en escriptura pública
   Per aplicar les tarifes establertes, les donacions s'han de formalitzar en escriptura pública o sentència judicial. En cas que l’escriptura pública no sigui un requisit, cal elevar-la a públic en un termini màxim d’un mes des del lliurament del bé.

En aquest cas, es debat si els rendiments obtinguts constituïen la principal font de renda del causant i el seu cònjuge, segons les declaracions d’IRPF. El reclamant sosté que la reducció és aplicable, ja que la declaració complementària de l’IRPF de l’any 2010, presentada el 10 de febrer de 2015, mostra que els rendiments de l’activitat empresarial (123.163,62 euros) superen el 50% de la base imposable total (222.750,93 euros).

La qüestió clau és si cal considerar aquesta declaració complementària per verificar el requisit de principal font de renda per a l’aplicació de la reducció fiscal per adquisició d’empresa familiar. A la sentència 2976/2017, el Tribunal Suprem estableix que es poden presentar declaracions substitutives si hi ha errors, fins i tot si el procés de comprovació ja ha començat, sempre que es compleixin els requisits per a la reducció. A més, el Tribunal va estimar el recurs i va anul·lar la liquidació per no haver tingut en compte aquesta declaració complementària.

Segons aquest criteri, si l'Administració no qüestiona la veracitat de les dades de la nova declaració, cal tenir-les en compte per demostrar que les rendes de l’activitat econòmica constitueixen la principal font de renda en l'exercici esmentat. Pel que fa al requisit de les retribucions del causant, aquest és rellevant per al benefici fiscal i exigeix una comprovació adequada per part de l'Administració. Així, davant la declaració complementària, la Inspecció hauria d'haver verificat si les rendes van ser efectivament percebudes pel causant abans de denegar la reducció.

La normativa (art. 122 de la Llei General Tributària) permet presentar declaracions complementàries per corregir errors i demostrar que les rendes de l'activitat econòmica són la principal font de renda.

Criteri:
La mateixa persona que compleix les funcions de direcció, a efectes de l'Impost sobre Successions, pot ser també l'«empleat laboral a jornada completa» a què es refereix la normativa que qualifica l’arrendament immobiliari com a activitat empresarial.

Es reitera el criteri de la Resolució del TEAC de 19-09-2015 (RG 7802-2012).

Resum del cas (Antecedents de fet)

1. Interposició de Recurs: El 25 d’agost de 2022, es va presentar un recurs de alçada contra una resolució parcialment estimatòria del Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Galícia (resolució del 2 de juny de 2022), que anul·lava una liquidació d’impostos amb un import de 163.781,86 euros dictada per l’Agència Tributària de Galícia.

2. Reclamacions anteriors: El maig de 2014, Doña Axy i Doña Bxy van impugnar dues liquidacions, cadascuna de 163.781,86 euros. Les reclamacions al·legaven:

   • Falta de motivació en la valoració administrativa dels béns.

   • Aplicació incorrecta de les reduccions en la base imposable sobre el valor de les participacions de la societat "XZ S.L." i per l'adquisició de l'habitatge habitual del causant.

   • Improcedència dels interessos de demora.

   • Doña Bxy també va al·legar caducitat del procediment de comprovació limitada.

3. Resolució inicial i retroacció del procediment: El 14 de setembre de 2017, el Tribunal va desestimar les al·legacions de caducitat, però va estimar parcialment les reclamacions, ordenant la retroacció del procediment per falta de motivació en la valoració dels béns. La nova proposta de valoració va ser notificada a Doña Axy el març de 2018, amb un valor de 3.146.224,70 euros i una base imposable d’1.540.214,62 euros. La recurrent va manifestar desacord en la competència territorial i en la valoració dels béns.

4. Nova liquidació i nova reclamació: El maig de 2018 es va notificar una nova liquidació, i Doña Axy va interposar una altra reclamació administrativa el 25 de juny de 2018, reiterant la falta de motivació i la disconformitat amb la denegació de reduccions en la base imposable.

5. Resolució de 2022: El 2 de juny de 2022, el Tribunal Regional va estimar parcialment la reclamació pel que fa a la valoració d’immobles i la plusvàlua latent, confirmant el valor declarat i desestimant la resta d’al·legacions.

6. Recurs d’alçada actual: L’11 de juliol de 2022, es va presentar el recurs de alçada, al·legant que procedeix la reducció del 99% del valor de les participacions de "XZ S.L.".

Exposició del cas: 

Una persona titular d'una empresa dedicada a l’arrendament immobiliari desitja transmetre-la als seus hereus. Per obtenir la reducció del 95% en la base imposable de l'Impost sobre Successions i Donacions, és necessari que l'activitat de l’empresa es consideri una activitat econòmica, no un simple arrendament de béns immobles. Per això, la normativa exigeix, entre altres requisits, que l'empresa compti amb almenys un empleat laboral a jornada completa dedicat a aquesta activitat, i que la persona propietària exerceixi funcions directives en l’empresa. 

En aquest cas concret, la mateixa persona que compleix les funcions de direcció també és l’única que està contractada com a treballador a jornada completa. Això porta a la qüestió de si una mateixa persona pot complir ambdós requisits de la normativa: exercir funcions directives i actuar com a empleat a jornada completa. 

La Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) de 19 de setembre de 2015 (RG 7802-2012) va establir el criteri que la mateixa persona pot complir ambdós requisits en determinades circumstàncies, sempre que realitzi tasques de direcció i, alhora, compleixi amb les funcions com a treballador per compte d’altri a jornada completa en l’empresa.

Discussió del jutge:

La qüestió jurídica debatuda pel jutge se centra en si és possible complir el requisit de l'empleat a jornada completa amb una mateixa persona que exerceix les funcions directives de l’empresa, sense tenir un altre empleat contractat. En alguns casos, els jutges poden considerar que aquesta duplicitat no compleix amb l’esperit de la norma, que vol garantir una estructura empresarial amb més personal. No obstant, el TEAC, en la seva resolució, va establir que aquesta interpretació estricta de la norma no és necessària quan la persona pot exercir efectivament les dues funcions.

Criteri: El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha adoptat un nou criteri a partir d'una Sentència del Tribunal Suprem de 5 de juny de 2018, que estableix que, en el cas d'un hereu que mor sense haver acceptat l'herència, només hi ha una transmissió dels béns del primer causant a l'hereu del transmissor. Així, no es reconeix la doble transmissió a efectes de l'Impost sobre Successions i Donacions.

Antecedents: En el cas present, la liquidació de l'impost es va practicar a Dª. Atm per la successió de Dª. Cpv, on el seu cònyuge D. Dxp havia mort sense acceptar l'herència. La reclamació presentada argumentava que existien dues transmissions, una del primer causant i una del segon.

Fundaments de dret: L'article 1.006 del Codi civil estableix que, si un hereu mor sense acceptar l'herència, els drets d'aquesta passen directament als seus hereus. Hi ha dues teories sobre això: la teoria de l'adquisició directa i la teoria clàssica, que considera dues transmissions. Aquest Tribunal ha compartit anteriorment la teoria clàssica, però el nou criteri del Tribunal Suprem estableix que no hi ha doble transmissió.

Objecte del Procediment: El Tribunal ha de determinar si l'acte que s'impugna és ajustat a dret. La controvèrsia se centra en els interessos de demora derivats de la sol·licitud de pròrroga per a la presentació de la declaració d'herència de D. Axy. Segons l'article 68 del Reial decret 1629/1991, la sol·licitud de pròrroga ha de ser presentada dins dels cinc primers mesos del termini estipulat. Si l'Administració no notifica un acord en aquest termini, es considera que la pròrroga està concedida. Tanmateix, això comporta l'obligació de pagar interessos de demora des del final del termini original fins a la presentació efectiva. 

Naturalesa de l'Interès de Demora: Els interessos de demora es classifiquen com una obligació tributària accessòria. D'acord amb l'article 66 de la LGT, el dret de l'Administració per determinar la deute tributària prescriu al cap de quatre anys, iniciant-se el còmput de la prescripció el dia següent a la finalització del termini de presentació de les autoliquidacions. 

Posició del Reclamant: El reclamant argumenta que la comunicació d'inici del procediment inspector no va especificar la regularització de la deute tributària, la qual cosa genera dubtes sobre la validesa de l'actuació de l'Administració. L'Administració, en canvi, sosté que la notificació del 26 de juny de 2018 incloïa l'inici d'actuacions generals que abastaven la liquidació dels interessos de demora. 

Classificació de les Actuacions d'Inspecció: Les actuacions d'inspecció poden classificar-se com a generals o parcials, depenent de si afecten totalment l'obligació tributària. La planificació de les actuacions s'ha d'establir en funció de criteris de risc fiscal, que inclouen factors com la complexitat del cas i el comportament tributari del contribuent. 

Anàlisi de la Legalitat: La qüestió central és si els interessos de demora han estat liquidats adequadament i si l'Administració ha respectat els terminis legals aplicables. La comunicació d'inici del procediment va indicar que les actuacions tendrien un caràcter general i que s'interrompia el termini de prescripció dels drets de l'Administració en relació amb els tributs afectats. No obstant això, la falta de menció a la liquidació dels interessos de demora relaciona aquesta omissió amb les funcions específiques de la Inspecció segons l'article 141 de la LGT, que no inclou la liquidació d'interessos que deriven de pròrrogues.

Conclusions: Finalment, s'arriba a la conclusió que no hi ha hagut un acte que interrompés la prescripció pel que fa a la liquidació dels interessos. Així, es determina que el dret de l'Administració a liquidar els interessos de demora havia prescrit en el moment de la notificació de l'acord impugnat, quedant l'Administració sense capacitat per exigir aquests interessos a causa de la prescripció.

Explicació del Cas

El cas analitzat es centra en una reclamació contra un acte administratiu relacionat amb la comprovació de valor d'un bé immoble per part de l'Administració tributària. En aquesta situació, un perit de l'Administració va realitzar una valoració d'un immoble sense realitzar una visita personal a l'immoble, basant-se en dades generals i criteris de valoració preestablerts.

El contribuent va impugnar aquesta valoració al·legant que la falta de visita per part del perit comprometia la precisió de l'estudi i la justícia de la valoració. El Tribunal Suprem va considerar la reclamació i va analitzar la legalitat de l'acte administratiu en qüestió.

Fonament de Dret

1. Jurisprudència Històrica: El Tribunal Suprem va fer referència a la seva jurisprudència consolidada sobre la necessitat que el perit de l'Administració realitzi una visita personal dels béns immobles que valora. Aquesta norma es fonamenta en el principi de seguretat jurídica i la protecció dels drets dels contribuents.

2. Article 57.1.e) de la Llei General Tributària (LGT): Estableix que el dictamen de perits és una modalitat de la comprovació de valors i que la seva opinió ha de ser fonamentada i detallada.

3. Article 160.2 del Reial decret 1065/2007: Regula que en el dictamen dels perits és necessari el reconeixement personal del bé valorat, especialment en el cas de béns singulars. La normativa subratlla que la negativa del propietari a la visita eximeix l'Administració del compliment d'aquest requisit.

4. Principi d'Individualització: El Tribunal va recalcar que per a la valoració d'un immoble és imprescindible que el perit identifiqui les circumstàncies particulars del bé. La mera aplicació de taules generals o valors comparatius no és suficient sense una observació directa.

5. Necessitat de Justificació: Si es considera que no és necessària la visita, l'Administració ha de justificar aquesta decisió de manera clara i raonada. La falta d’aquesta justificació implica que la valoració no és vàlida.

Conclusió

Aquesta resolució del Tribunal Suprem reafirma la importància de les visites presencials per part dels perits en la valoració d'immobles com una garantia per a la correcta aplicació del dret tributari, així com una salvaguarda per als drets dels contribuents davant de valoracions que podrien ser arbitràries o incorrectes. El Tribunal va decidir anul·lar l’acte administratiu impugnat i ordenar una nova valoració que compleixi amb els requisits legals establerts.

Cas

La sentència sorgeix d'un conflicte sobre l'aplicació de la reducció en la base imposable per la donació d'una empresa familiar. En aquest context, es va qüestionar si certs actius, que representaven participacions en altres entitats i préstecs concedits a tercers, podien considerar-se afectes a l'activitat econòmica de l'entitat donant, permetent així aplicar la reducció prevista a l'article 20.6 de la Llei d'Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Els interessats van argumentar que els actius donats, que incloïen préstecs a altres entitats del grup familiar, eren necessaris per al desenvolupament de l'activitat econòmica de l'empresa donant. No obstant això, l'Administració fiscal no va acceptar aquesta interpretació i va limitar l'aplicació de la reducció a una part menor dels actius.

Fonaments de Dret

1. Jurisprudència Establerta: El Tribunal Suprem estableix una jurisprudència clara sobre el tractament d'actius representatius de la participació en fons propis i préstecs. La donació d'una empresa familiar que inclogui aquests actius pot beneficiar-se de la reducció prevista a la LISD, sempre que s'acrediti la seva afectació a l'activitat econòmica.

2. Requisits per a la Reducció: La reducció en la base imposable no es concedeix automàticament; cal acreditar que els actius donats són necessaris per al desenvolupament de l'activitat econòmica. Això inclou aspectes com la capitalització, la solvència i l'accés al crèdit.

3. Naturalesa dels Préstecs Participatius: La sentència aborda la naturalesa dels préstecs participatius, considerant-los, a efectes fiscals, com deutes i no com a patrimoni net. Això implica que, tot i que poden considerar-se afectes a l'activitat empresarial en certs contexts, no s'equiparen a la participació en fons propis.

4. Interpretació de Normatives: La sentència subratlla que la interpretació de les normes s'ha de fer d'acord amb el seu text i no pot estendre's més enllà del que la llei contempla. Això és crucial per evitar confusions sobre l'aplicació d'exencions fiscals.

La controvèrsia principal és determinar si el reclamant pot ser considerat com a descendent per afinitat en l’àmbit de l'Impost sobre Successions i Donacions. El reclamant argumenta que, segons la jurisprudència del Tribunal Suprem, els descendents per afinitat han de ser inclosos en el Grup III, fins i tot si el vincle entre el causant i el descendent per afinitat s'ha extingit per defunció. No obstant això, si el vincle matrimonial s'extingeix per divorci, l'excònjuge ja no pot estar inclòs en el mateix grup de parentiu que tenia durant el matrimoni. Així doncs, seria difícilment justificable que, en casos de divorci, es mantingués el mateix grup de parentiu per afinitat que existia durant el matrimoni entre el causant i el seu parent per consanguinitat. En canvi, en cas de defunció, on no hi ha voluntarietat en la finalització de la relació, es considera que la condició de parentiu per afinitat es manté.